Xiquets a la televisió

Recentment s’ha estrenat un programa a la televisió (importat des de Regne Unit) on un grup de xiquets ha de conviure sense els pares. Afortunadament, l'audiència ha donat una lliçó als directius de la cadena i no ha recolzat el qüestionable programa, que tracta d’exposar les “pautes de comportament” d'un grup de xiquets i xiquetes d'entre 10 i 12 anys. Nosaltres ens preguntem si és favorable –per a la infància, per a la televisió, per a la societat- aquest tips de programes. Ens quedem amb l’opinió de Carme Miquel:

“Xiquets a la televisió”

Carme Miquel (Levante, 05/01/10)

El programa que Tele 5 ha estrenat amb el mateix format de “Gran Hermano”, però protagonitzat per preadolescents, sobrepassa en molt allò que un mitjà de comunicació es deu permetre. Amb programes com aquest s’hi posa en qüestió el dret a la intimitat i a la bona imatge d’unes persones encara immadures. Però sobretot, és intolerable la utilització que es fa dels protagonistes en concret i de la infància en general, per satisfer audiències i per lucrar empreses. I és molt preocupant l’actitud d’uns pares que exposen llurs fills i filles davant de la mirada pública amb les possibles humiliacions o amb les lloances que se’n puguen derivar. Qualsevol judici públic, immediat o a posteriori serà negatiu per a la formació dels xiquets perquè interfereix en el seu desenvolupament psicoafectiu i en el seu equilibri emocional.

En definitiva, pot suposar un transtorn del seu procés educatiu i formatiu. A més, en el programa en qüestió es col·loca els protagonistes en una situació que provocarà una deformació del seu món de valors. Xiquets i adolescents necessiten models positius al seu voltant i viure situacions naturals amb els seus igual. Alhora necessiten uns adults educadors a prop que acompanyen les seues vivències quan calga i que els oferisquen principis i valors.

Però, ¿quins són els models i valors que tenen presents els xiquets protagonistes d’aquest programa en qüestió? Doncs els del programa de referència, el “Gran Hermano”, ple d’aspectes morbosos, amb sexe implícit o suggerit, amb baralles grolleres, amb la utilització d’un llenguatge vulgar, amb la banalitat i la incultura com a centre. Per molt que la Milà parle de “experimento sociológico”, eixe programa és un “bodrio” repugnant. Segurament als xiquets els hauran indicat que no l’imiten però, l’imiten o no, és la representació que ells hi tenen. I també se’ls introdueix en la nefasta situació del “famós”, que ho és no per cap mèrit propi sinó pel fet d’aparéixer en una pantalla. En definitiva, espectacularització i comercialització de la infància. D’això tan greu estem parlant.

Dona’ns la teva opinió mitjançant comentaris: Què et semblen aquest tipus de programes? Estàs d’acord amb l’opinió de Carme Miquel? Quins valors creus que deuria transmetre’ns la televisió?